URDAIBAI RESERVA DE LA BIOSFERA

En invierno, en primavera, en otoño… Da igual. Cualquier estación es buena para llegar a Urdaibai y disfrutar de estos paisajes tan cambiantes que la convierten en uno de los lugares más especiales y desconocidos de todo el País Vasco.

Ubicada en la costa norte de España, en pleno Golfo de Vizcaya, declarada por la UNESCO Patrimonio de la Humanidad y Reserva de la Biosfera en 1984, Urdaibai es un lugar perfecto para relajarnos y acercarnos a la naturaleza. Debe su nombre a la Torre de Urdaibai, que significa ‘el río de los jabalíes’, y cuyos restos se encuentran todavía entre Guernica y Forua.

Componen la comarca de Urdaibai 22 municipios. Cada esquina y cada pueblo nos acerca a una realidad muy diferente, debido a los constantes cambios en el paisaje provocados por el ciclo de las mareas.

Podemos deleitarnos en la observación de aves, como el aguilucho u otras aves migratorias, disfrutar de los bosques de encinar cantábrico, o darnos un baño en las innumerables playas que encontramos en toda la línea de la costa. 

Aquestes paraules són una  bona porta d'entrada  a les  terres que aquests darrers dies m'han encisat amb els seus paissatges plens de verds. Són terres de país en el qual vaig néixer i viure durant molts anys. 

Per tal de situar-nos un mapa ens anirà d'allò més bé

Urdaibai està situat en una de les províncies basques, concretament a Bizkaia de color groc en el mapa.

El meu lloc de naixement,  Sestao, està separat unes desenes de quilòmetres de Guernika que segurament és  la població més coneguda de la zona que aquests dies he visitat.

Sestao és una població molt gran i essencialment industrial situada a la riba d'una ria el Nervión. Allà vaig passar la meva infància i joventut envoltat de fàbriques i xemenèies,  que  tenyien el cel de roig foc i el terra de pols de ferro que amb la pluja formava una catifa de rovell.  

Quan jo era petit, mig segle enrera, el meu poble era així.  Assentat a la vora de la  ria i envoltat d'un ferri cinturó industrial.

Gairebé tothom vivia molt a prop de les fàbriques, envoltats de sorolls i fums. El meu pare i els pares dels meus amics eren obrers que cada dia, de bon matí, es perdien de vista en aquest bosc de ferralla per treballar-hi molt durament i tirar endavant les humils famílies que habitàvem pisos també  molt humils i senzills.

Vivíem amenaçats per una contaminació que posava en risc la salut dels habitants de tot el poble, però no en teníem una consciència plena. Jo penso ara, amb la perspectiva dels anys, que trobàvem normal viure en un núvol permanent i respirar verí.

Aquest carrer que es deia "Calle Chavarri" era la carretera principal que travessava el poble i que el comunicava amb la capital Bilbao. A l'altre vorera que no es veu a la imatge hi vivien amics meus i des dels seus balcons l'espectacle era impresionant. Les nits semblaven una festa de focs artificials. La vida dels treballadors en aquests forns era duríssima entre rius de ferro colat soportant temperatures inhumanes i respirant un aire asfixiant. En aquest forn precisament treballava el meu tiet que es deia Santiago Arteche, per a mi "tio Santi". Sent jo molt petit va emigrar a Veneçuela buscant una vida millor.

La ria era el canal de comunicació perfecte per transportar materies primes i els productes fabricats a les múltiples industries situades a la vora de l'aigua. En la foto un vaixell atracat en un moll.

Aquest és el moll de la Benedicta en el qual desballestaven vaixells fora d'ús.




Amb el pas dels anys i en la mesura que milloraven les economies de les famílies moltes van passar a habitar la part alta del poble i entre elles la meva.

Calle Via Galindo: la nova llar. Hi havia tan poc transit, que sovint jugàvem al futbol al bell mig del carrer.

En el barri A(antic) vaig viure la primera infància i al N(nou) l'adolescència i part de la joventut, fins que als 21 anys vaig decidir viure a Barcelona allunyant-me de la família i convertint-me així, jo també en un immigrant més, com el meu tiet Santi.

Fins els 9 anys vaig anar a escola a un col·legi  molt gran del qual no tinc practicament records. En el temps de la república es deia "Escuela pública Vista Alegre" .Després de la guerra civil i durant la dictadura franquista va canviar aquest nom tan bonic per " Queipo de Llano" que és el nom d'un dels generals colpistes que van fer el cop d'estat contra la república.

Actualment mostra aquest aspecte i és un col·legi públic. Amb l'adveniment de la democràcia li va ser restituït el nom de "Vista alegre".

Quan tanco els ulls i intento recuperar algun record, veig un nen petit assegut en una cadira i mirant la llum que penetra per uns finestrals altíssims i inabastables.

També recordo que ja de  jove vaig escriure aquest record, com una petita carta adreçada als meus pares. Era una mena de retret que els feia per haver deixat que m'apartessin de la llar sent tant petit. Deia així:

"Era natural que a los quatro años me echarais a volar, por aquella cuesta abajo con la bolsa bajo el brazo, pan y chocolate para desayunar. Sentado en una sillita mis ojos asustados no dejaban de mirar, derritiendo ventanales cargaditos de geranios que nunca alcancé a regar."

Temps després em va impresionar el poema del gran poeta Antonio Machado, "recuerdo infantil" ,perquè en llegir-lo em va envaïr un sentiment de tristor  profunda i la meva memòria es va convertir en una finestra "lànguida y húmeda"

RECUERDO INFANTIL
        Una tarde parda y fría                
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.

Antonio Machado

        Es la clase. En un cartel
se representa a Caín
fugitivo, y muerto Abel,
junto a una mancha carmín.
        Con timbre sonoro y hueco
truena el maestro, un anciano
mal vestido, enjuto y seco,
que lleva un libro en la mano.
        Y todo un coro infantil
va cantando la lección:
«mil veces ciento, cien mil;
mil veces mil, un millón».
                   
Una tarde parda y fría
de invierno.Los colegiales
estudian.Monotonía
de la lluvía tras los cristales.
                         
Ara que llegeixo aquests versos he tingut una intuició que la explicaria  amb aquesta frase:

La monotonia i l'avorriment maten fins i tot els records.